The Road
Per APijuan
Segur que hi ha moltes coses a dir sobre ‘The Road’. Es podrien omplir pàgines i pàgines d’elogis a la valentia del director John Hillcoat i del guionista Joe Penhall per haver-se proposat de dur en imatges la idiosincràsia de l’estil d’en McCarthy i, sobre tot, una novel·la tan extrema com la que va guanyar el Pulitzer 2007 (novel·la que bascula en la frontera del que és la literatura cinematogràfica i el que és inadaptable); o de la feina de l’Aguirresarobe, responsable de la fotografia, mestre de mestres, principal culpable d’aquest ambient tan insuportable com preciosista; o de la banda sonora (acurada encara que en alguns moments excessiva) de Nick Cave, rocker reconvertit, i Warren Ellis; o dels actors, del primer a l’últim, miserables i foscos tots, lluminosos alguns, des del monumental Viggo Mortensen fins a un Robert Duvall irreconeixible i emotiu; per no dir ja les extrapolacions que ens podríem posar a fer a nivell profètic (som gaire lluny d’un cosa així?), filosòfic, antropològic (la maleïda condició humana), sociològic i ecològic; i també dels paisatges, i dels vaixells embarrancats enmig de les ciutats, i dels magatzems d’humans, i del nen… Segur que hi ha moltes coses a dir sobre The Road. Però, per mi, és d’aquelles pel·lícules (com les que hem passat recentment aquí, ‘Déjame entrar’ i ‘El hombre que mató Liberty Valance’, o com ‘Manhattan’, o com ‘L’apartament’, o com ‘Deseo/Peligro’, o com ‘Chunking Express’, etc.) que anul·len tota possibilitat de debat, o almenys del debat en calent. ‘The Road’ entra en la categoria del que guanya noquejant, del que sobrepassa, del que et supera. L’única resposta immediata que permet és l’assentiment. I en el cas que estiguis obligat a respondre les preguntes del teu o la teva acompanyant, perquè una cosa és quedar astorat i l’altra la mala educació, dius que molt bé, que t’ha agradat molt. Perquè després de sentir, només es pot assentir, i amb això ja no cal gaire més. I sí, ho has llegit bé, això ha estat un comentari d’una pel·lícula de la que en realitat no sé què dir.
No hi ha contingut relacionat.
Una de les coses bones que tenien les sessions continues dels cinemes era que si t’havia agradat molt una pel·lícula tranquilament restaves al seient fins que s’apagaven de nou els llums i la tornavas a gaudir.
Encara no puc parlar de The road perquè tenia una moderada curiositat per veura-la, però després de llegir el teu comentari estic més animada.
Quan vaig llegir La carretera, malgrat que anava disfrutant de la seva lectura, al mateix temps no podia deixar de pensar que Cormac McCarthy no s’havia esforçat massa (també pensava que l’home era ja gran), que s’havia limitat a despullar una mica més el seu estil sec i lacònic de novel·les anteriors per tal d’ aconseguir imatges de paisatjes devastats i sobre tot d’aillament humà. Diguem-ho clar, ja es vèia de lluny que estava escrita amb estil cinematogràfic. Em va semblar que a diferència de les altres obres de McCarthy que s’han portat al cinema, aquesta ja havia estat escrita pensant en la futura adaptació al cinema.
Sí, sí, però l’estil àrid, despullat i esmolat no és gratuït, sinó que està absolutament al servei de la història, i sobretot, de la realitat que retarata (en aquest cas, la distopia posterior al cataclisma). En aquest cas l’adaptació a la pantalla és molt peculiar, és pràcticament una posada en escena de la novel·la, sense tenir la novel·la gaire fresca diria que els canvis respecte l’original són quasi inexistents. I no estic gaire d’acord amb això que un estil sec i concís no comporti gaire esforç. De totes maneres no la deixis passar, només per la fotografia (i pel Viggo) ja paga la pena.
Jo t’ho dic jo Albert, que tinc la novel·la fresca, que els canvis de l’adaptació respecte de l’original són pràcticament nuls (més enllà d’alguns trets de bala que s’escolten de fons que no hi eren a la novel·la y que molesten una mica). Hillcoat s’ha limitat a fer un calc de la novela envoltat de gent molt competent per donar com a resultat una gran pel·lícula. Tot i així, tan debò hagués tingut les mateixes sensacions que tú veient-la, tant debò m’hagués deixat tant noquejat, tant debò m’hagués vist de sobte sense paraules per describir-la.
Sí és cert que alguns dels temors més fundats (que li donèssin massa importància a la mare Charlize Theron alias “pelo grasiento”) acaben per ser infundats, ja que Hillcoat s’ha guardat molt de triar acuradament els passatges de la novel·la i dossificar l’acció i la “no-acció”. Però jo no volia veure un brillant calc de l’original, sinó una adaptació que, a més de buscar l’essència de l’original (aquesta ho aconsegueix, i de quina manera!), volgués anar una mica més enllà, buscar una nova dimensió i enriquir d’aquesta manera la meravella de McCarthy.
PD: Tot i així, tot aquell que llegeixi la teva entrada i no hagi llegit la novela, pot quedar ben meravellat veient-la. No deixeu escapar l’ocasió…
PD2: Si la Doris diu que en McCarthy no s’ha esforçat tant en aquesta novel·la, no vull imaginar com seràn altres de les seves obres més famoses (“Meridiano de Sangre…”).
Albert: Avui volia anar a veure “La Cinta Blanca”, però tal com ho pintes, m’has fet agafar moltes ganes de canviar i anar a veure “The Road”, ja us ho comentaré.
El look “pelo grasiento” ya lo bordó en aquella peli con la Christina Ricci, Monster.
Escriure amb estil sec i concís és difícil, i aconseguir que resulti literatura de qualitat és més difícil encara. McCarthy ha demostrat a tota la seva trajectòria saber fer literatura de qualitat. Però ho sento, la meva impressió al llegir La carretera és (exajerant una mica) que féia quasi una paròdia o caricatura del seu estil sec i concís. La cual cosa no vol dir que no m’ho passés molt bé llegint-la. M’atreveixo a afirmar que si The road l’haguès escrit un desconegut no li haurien donat el Pulitzer.
M’acabo d’assabentar que la peli La propuesta de Hillcoat està basada en Meridiano de sangre. M’agradaria molt veure-la! Algú l’ha vist? La novel·la és brutal.
Josep, “La Cinta Blanca” és el millor film que he vist del 2009. És una experiència única i irrepetible, per tant, jo no m’ho pensaria gaire…
Aquesta pel•lícula la he gaudit per l’actuació dels personatges, per l’intriga, per l’ambientació i sobretot per la fotografia en general. Hem va encantar el pla general en picat inferior del aqüeducte-pont d’una autopista fantasmal, amb la solitud de la figura diminuta de Mortensent i en la immensitat de la devastació), però 3 element m’han curtcircuitat una experiència fílmica rodona:
-El Tema tant amanit de les catàstrofes, Ballard i la seva filosofia cada vegada te mes adeptes: “L’únic futur que m’interessa son els pròxims 5 minuts”, “Crec en la inexistència del passat i en la mort del futur”.
-La mare sense sintomes depressius, totalment sencera decideix no viure mes i abandonar al seu marit que l’estima i sobretot al seu fill.
-El acabament ensucrat i poc creïble desprès de tot el viatge iniciàtic per la supervivència.
Albert, es diu que en aquesta pel•lícula no s’han utilitzat efectes especials, com es pot aconseguir les escenes magistrals del arbres que cauen per un terratrèmol, o els paisatges totalment calcinat o la llum sèpia, deprimida de tota l’atmosfera?
He visto The road doblada al español. Por tanto la he visto incompleta. Aún así, me atrevo a dar mi opinión.
Sinceramente creo que The road es demasiado árida para el público palomitero y demasiado convencional para el público cultureta.
Yo hubiera preferido ver una película más arriesgada, en la que, aparte de tener unas localizaciones extraordinarias, un diseño de producción impecable, unas interpretaciones aceptables y una fotografía-iluminación muy trabajadas, se hubiera notado un talento creador detrás de la cámara.
Incluso la música de Nick Cave y Warren Ellis no ha aportado un matiz de transgresión como era de esperar.
He vist amb fal·lera el film The Road (La carretera) i de reconèixer la valentia del director de traslladar una novel·la tan aspra al cinema. És evident que la història basa la seva força en una situació límit a la que els protagonistes es veuen portats sense remissió. Les diverses respostes davant l’abisme que se’¡ls presenta actuen com a línia argumental central del film. Calen uns actors de gran caràcter i credibilitat per a aquest enorme exercici d’identificació. En aquest el film n’és absolutament reeixit. A tot això s¡hi suma una ambientació i una fotografia excel·lents que generen un ambient angoixant i totalment creïble.
Crec, però, que la duresa de la situació i l’enorme exercici d’autoidenticació que requereix de l’espectador limita les possibilitats expressives del film. Crec que el director s’ha esforçat tant en reflectir el contingut que potser ha tingut una mica de por en aprofondir en les formes més purament cinematogràfiques.