Esculpir el temps
Per JInglada
Què es cine artístic? Hi ha alguna relació entre cine comercial i cine artístic? Són registres totalment estancs o existeix una frontera permeable entre ambdues realitats?
Quin són els valors d’un cine pensat per la gran pantalla i que ara formen part de moltes exposicions de museus d’art contemporani? Hi ha artistes d’art contemporani que somien en projectar les seves obres en cines convencionals? Hi ha cineastes que volen difondre les seves obres en els circuits artístics?
Tots aquests interrogants sorgeixen a reu de mirar el curt “Condensation. A Cove Story” de Michael Snow, projectat a l’estand de la Galeria Àngels Barcelona a la fira d’art ARCO de Madrid. Snow és un dels indiscutibles referents del cine experimental del anys 60, que des de fa relativament poc en comparació amb la seva carrera, comercialitza les seves obres en els circuits d’art contemporani.
A “Condensation. A Cove Store” el material de la seva proposta es el temps. Comprimeix la filmació d´un paisatge marí abrupte, feta amb un pla fixa d’un mes de duració, en 10’ 28’. El resultat es sorprenent, un concentrat de imatges accelerades de la transformació del paisatge per la llum, la climatologia, la vegetació, el vent etc.
L’obra concep la càmera com un instrument, com una eina que transforma lo visible al captura’l i no com a registre d’històries, relats amb escenaris preparats i premeditats.
Hi ha altres exemples d’artistes que modelen el temps amb conceptes totalment diferents:
Andreas M. Kaufmann amb l’obra “Videopainting/ Video d’Ameublement nº 2 (Kiss III) 1996″ expandeix el temps de la intensitat d’un moment, l’instant de la pel·lícula Casablanca en que Humphrey Bogart i Ingrid Bergman es regalen un petó. Un instant d’amor que s’alenteix fins a quasi 6 minuts, donant lloc a un quadre amb el moviment de la imatge pràcticament imperceptible.
Andy Warhol a “Empire” treballa e investiga el temps real, filma durant 8 hores el gratacel L’Empire State Building, des de la tarda fins a la matinada del juliol de 1964. Enregistre l’espectacle d’un gratacel il·luminat i projecta la pel·lícula sense cap tall, cap muntatge, ho filma a 24 imatges per segon i ho projecta a 16 imatges per segon, la gent que l’ha vist diu que aquest criteri es fonamental perquè sigui una bona obra d’art.
Les tres obres cinematogràfiques que hem comentat tenen en comú la absència del relat, de la teatralitat i de la figuració, característiques imprescindibles del cine d’entreteniment. Treballen en el temps concentrat, el temps expandit i el temps real, sent artefactes radicals en la concepció del temps en l’art, com diu Tarkovsky “La idea fundamental del cine como arte es el tiempo recogido en sus formas. En cierto sentido, se podría decir que es esculpir el tiempo”
Podeu ampliar aquests temes anant al Especial ARCO de El Cultural :
http://www.elcultural.es/pdf_sumario/cultural/Sumario_El_Cultural_en_PDF
http://www.elcultural.es/version_papel/CINE/26666/Exponer_no_exhibir
No hi ha contingut relacionat.
De moment afegeixo una pregunta més:
Una pel·lícula de qualitat és necesariament una pel·lícula artística? Y viceversa, una pel·lícula artística és necesariament una pel·lícula de qualitat?
Aquest és un debat interessant, i crec que les fronteres encara no estàn molt establertes. Qué diferenciarà doncs el “video-art” del “cinema experimental”? Em sembla clau primer de tot tenir la resposta a aquesta pregunta, perque jo no la tinc clara. Tal i com ho veig, dels exemples que s’han citat, l’obra de Kaufman és video-art i la de Warhol és cinema experimental (tot i que quasi video-art). Exemples més clars de cinema experimental serien alguns cinemes de Vanguardies (“Berlin, Simfonia d’una ciutat”, brillant, per cert, podria ser un exemple), però els dubtes encara hi són al respecte…
Pel que fa a directors que han abordat el temps com a eix important de les seves obres a la ficció, tenim 2 noms claus: Béla Tarr i Theo Angelopoulos. Ambdós han utilitzat plànols seqüència llarguíssims per modelar el temps a les seves pel·lícules i fer reflexions molt interessants al respecte.
Exemple (impresionant) de l’hungarés Béla Tarr:
http://www.youtube.com/watch?v=q8DOQFccj00&feature=PlayList&p=3AA688CD2E6055D0&playnext=1&playnext_from=PL&index=23
Un exemple del grec Angelopoulos:
http://www.youtube.com/watch?v=h4g6K-jOPAc
Béla Tarr, menudo hallazgo! Al empezar la escena, si la hubiéramos congelado, tiene un look a lo Extraños en el paraiso de Jarmusch. Lástima que no nos lleguen más películas de cineastas-creadores del Este de Europa de esta categoría.
Doncs el fragment de Béla Tarr que he posat és de “Satantango” (1994), obra mestra que té una duració de 8 hores i que retrata la vida d’un poblet de la Hungría post-comunista. Llàstima que el format del cine-fòrum sens allunyi al respecte, però de ben segur que si passessim una pel·lícula com aquesta en un horari especial Koniec guanyaria prestigi.
Algunes imatges més del macro-film de Tarr:
http://www.youtube.com/watch?v=wnEw-CEmKTk&feature=related
PD: Disposo del dvd que acaba de sortir a l’estranger amb l’imatge totalment restaurada i subtítols en espanyol, per a qui li interessi…