“DUVAR” (1983): Apologia de la llibertat.
Per AKanjo
Yilmaz Guney, per a molts el millor director de cinema que ha donat el poble kurd, era, per sobre de tot, un home amb caràcter. Va desenvolupar una important carrera com a actor a Turquía (convertint-se en el Rebel James Dean kurd), fins que va decidir passar a la direcció i va descobrir que en un país com aquell no es podia fer cine (fet que no li va impedir de realitzar les seves millors pel·lícules al voltant d’una època tant convulsa com la del Cop Militar del 1980). Al principi va realitzar films que funcionarien molt bé en la taquilla. Però poc a poc, a mesura que anava prenent consciència com a kurd (tendència visible a Turquia al llarg dels anys 70 que culminaria amb la creació del PKK) i dels problemes que el seu poble començava a patir, va anar radicalitzant les seves propostes per, al mateix temps, acabar confeccionant les seves 3 obres mestres: Suru (1978), Yol –El Camino- (1982, Palma d’Or a Cannes) i el film que ens ocupa, Duvar –El Muro- (1983).
Duvar és el punt i final a una carrera plena de tortures, ingressos en presons, persecucions i privació dels drets humans d’un home, Yilmaz, que va ser dubtosament acusat d’assassinat i condemnat a 18 anys a una presó com la que ens mostra aquest film.
La pel·lícula, co-produïda pels francesos, destapa una de tantes presons de la Turquia dels 80, per on s’entrecreuen homes, dones i nens al llarg d’una sèrie de barracons (encara avui dia s’observen presons similars en algunes províncies kurdes). La majoria dels interns tenen en comú delictes fàcilment agrupables (crims d’honor, per una banda, assassinats varis, i delictes polítics, per l’altra). El pes de la història el portaran un grup de nens kurds que, cansats de ser torturats (i violats) pels guàrdies, de ser amenaçats per altres presos, de realitzar treballs forçosos i de menjar cada dia el mateix pà dur, comencen a rebel·lar-se amb l’esperança de ser traslladats a un centre millor.
La posada en escena de Guney s’eleva com un ull omnipresent que recorre únicament els reduïts decorats de la presó, aconseguint transmetre a l’espectador certa sensació de claustrofòbia. La influència del neorrealisme Italià en el contingut i part de la forma de Duvar es fan visibles, tot i que cert control rigurós sobre les imatges, sobre l’estètica del film, l’acaben desmarcat d’aquesta tendència, transferint-li un valor més únic i personal.
Guney va tenir un breu i tardà contacte amb el nostre país. Un any abans de morir es passejava per la Rambla de Barcelona presentant el seu penúltim film (“Yol” –El Camino-), i poc després presidiria el jurat de la Semana Internacional de Cine de Valladolid. Però ben poc va tardar en ésser oblidat per la resta del planeta…
Yilmaz Guney moriria en l’exili als 47 anys d’un càncer d’estómac i en el moment més atroç de la seva carrera.
Duvar seria, en la meva modesta opinió, un adéu tant esquinçador, cru i inoblidable com ho fou el Saló de Pasolini.
-Fragment de la Pel·lícula que veureu (cliqueu)
No hi ha contingut relacionat.
Dir-vos també que gran part de la filmografia d’aquest director va ser literalment cremada després de la seva mort per part del govern turc. Aquesta és la raó per la qual les seves pel·lícules són força dificils de trobar. Les millors còpies provenen de les còpies en poder del Festival de Cannes. La copia que veureu té una molt bona qualitat gràcies als francesos. Encara continuem esperant l’edició en DVD de “El Camino”(1982), Palma d’Or a Cannes, tot i que sembla que no s’editarà mai enlloc…
>Un breu apunt sobre la pel·lícula Duvar:
Resulta molt revelador el fet que el director anticipés a la seva pel•lícula la revolució kurda que explotaria l’any següent (1984) i, a més, analitzés sociològicament el fenomen que es produiria en aquesta revolució; una part dels integrants de les guerrilles kurdes d’avui son, en definitiva, bona part d’aquells nens maltractats fins la mort a la presó de Duvar…
Esta película quedará como un documento gráfico bastante verosímil de lo que era una cárcel tercermundista de principios de los años ochenta en Turquía. En general la historia está narrada en tono sobrio, no cae en sentimentalismo barato ni recurre a mostrar violencia explícita en todos los casos. Muchas veces se usan elipsis, a veces incluso más eficaces.
El ambiente carcelario está sobradamente bien transmitido, las diferentes categorías de presos viven en espacios separados pero muy próximos físicamente. Adquiere importancia el papel de las ventanas, las rejas, la alambrada tipo gallinero, los muros coronados por cristales rotos. Son elementos que conforman la vida diaria en la prisión y la cámara lo subraya con mucho acierto.
Mostrar los patios decrépitos desde arriba es un recurso muy efectivo para poder apreciarlos en su totalidad. Es una construcción precaria muy cercana a las chiqueras de cerdos. Por este motivo es tan importante el cielo sobre sus cabezas, las nubes, los pájaros, los aviones, la luna.
Tal vez el guión peque de simplista en el plano ideológico, la división entre buenos y malos no es tan simple como nos muestra la película. En todo caso, al margen de cuestiones políticas, la película se sostiene por sí sola en cuanto a narración cinematográfica de calidad.