Cicle “Cinema, història i realitat”
Per JVidal
Estem d’acord en que la Història és bàsicament reconstrucció. Des d’aquest punt de vista podríem afirmar que tot és Història, que qualsevol narració que un director ens plantegi a la pantalla és reproducció d’algun dels elements que configuren el que anomenaríem “fet històric” (des d’un gran esdeveniment fins a una petita història que ens explica la manera de viure de l’època).
Qualsevol pel·lícula que expliqui “Història” ha de ser adaptada al llenguatge fílmic, ja que en cas contrari el visionat de la pel·lícula podria arribar a ser insuportable o, simplement, incomprensible per l’espectador actual. El temps real de la història que s’explica s’ha d’adaptar a la durada habitual d’una pel·lícula; determinats comportaments resultarien inintel·ligibles (qui acceptaria veure a un rei i tot la seva cort del segle XVIII menjant amb les mans i escopint?; qui entendria que l’exèrcit sudista dels Estats Units anava pràcticament sense uniforme?).
Les reconstruccions històriques, moltes d’elles, acaben creant estereotips que són seguits per les pel·lícules del mateix gènere. Per exemple, en totes les pel·lícules de “romans” que veiem sempre van vestits de la mateixa manera, quan l’imperi Romà va durar uns mil anys, amb les enormes diferències que es creen en un lapse de temps tant gran. Un bon cicle d’història ha d’intentar defugir d’aquests estereotips.
Tot això ens va portar a la conclusió de que la reconstrucció de la història es pot enfocar des de diverses vessants, independentment de les clàssiques en que ordenaríem cronològicament o geogràficament, que sempre resultaran parcials i amb “errors” que poden molestar al públic (especialment als historiadors ¡!).
Hem apostat per uns criteris transversals, que ens permeten abastar diverses èpoques de la història i del propi cinema. Són els següents:
- Reconstrucció a partir del pensament de l’època (polític, religiós, social, etc).
- Reproducció de l’”ambient” i l’atmosfera que envolta el fet històric
- Reconstrucció de la història a partir del vestuari. És la forma més habitual i també la més utilitzada pel cinema per situar una època.
- Reconstrucció de la història filmant i desenvolupant l’argument en el mateix lloc dels fets.
- La biografia. L’anomenat “biopic”, si està fet amb rigor, ens engloba els diferents prismes que anomenem anteriorment.
- Reconstrucció de fets bèl·lics. La guerra és un dels fets històrics repetitius que cal incloure en un cicle de cinema dedicat a la història.
Amb aquest “guió”, hem triat les següents pel·lícules:
- Reconstrucció del pensament: “Un hombre para la eternidad” (“A man for all seasons”), de Fred Zinnemann. 1966. Amb: Paul Scofield, Orson Welles, Vanessa Redgrave, Robert Shaw.
- Reproducció de l’ambient: “El hundimiento” (“Der untergang”), de Oliver Hirschbiegel. 2004. Amb: Bruno Ganz, Alexandra Maria Lara.
- Reconstrucció del vestuari: “El arca rusa” (“Russian ark”), d’Alexander Sokurov. 2002.
- Filmat en escenaris reals: “Alemania año cero” (Germania anno zero”), de Roberto Rossellini. 1948.
- La guerra: “Ran”, d’Akira Kurosawa. 1985.
- El biopic: “Lenny“, de Bob Fosse. 1974. Amb: Dustin Hoffman, Valerie Perrine.
No hi ha contingut relacionat.
Moltes ganes tinc de tornar a veure “El Arca Rusa”, per entendre ni que sigui només un 50% dels referents històrics i pictòrics que apareixen, a banda de l’impresionant pla seqüència de 99 minuts que dura la pel·lícula (no exagero no, la càmera s’està 99 minuts ininterromputs passejant-se per l’Hermitage de San Petersburg, sense ni un sol tall). Crec que una visió acompanyada d’una bona ponencia i documentació millorarà encara més l’experiència, única, de visionat d’aquest film rus.
Dir, a banda, que aquest director té un altre film interessant, “Made e Hijo” (1997), tot i que no deixa de ser força dur per a l’espectador occidental (es tracta d’una pel·lícula totalment contemplativa i pictòrica).