Per AKanjo
Yilmaz Guney, per a molts el millor director de cinema que ha donat el poble kurd, era, per sobre de tot, un home amb caràcter. Va desenvolupar una important carrera com a actor a Turquía (convertint-se en el Rebel James Dean kurd), fins que va decidir passar a la direcció i va descobrir que en un país com aquell no es podia fer cine (fet que no li va impedir de realitzar les seves millors pel·lícules al voltant d’una època tant convulsa com la del Cop Militar del 1980). Al principi va realitzar films que funcionarien molt bé en la taquilla. Però poc a poc, a mesura que anava prenent consciència com a kurd (tendència visible a Turquia al llarg dels anys 70 que culminaria amb la creació del PKK) i dels problemes que el seu poble començava a patir, va anar radicalitzant les seves propostes per, al mateix temps, acabar confeccionant les seves 3 obres mestres: Suru (1978), Yol –El Camino- (1982, Palma d’Or a Cannes) i el film que ens ocupa, Duvar –El Muro- (1983).
Duvar és el punt i final a una carrera plena de tortures, ingressos en presons, persecucions i privació dels drets humans d’un home, Yilmaz, que va ser dubtosament acusat d’assassinat i condemnat a 18 anys a una presó com la que ens mostra aquest film.
La pel·lícula, co-produïda pels francesos, destapa una de tantes presons de la Turquia dels 80, per on s’entrecreuen homes, dones i nens al llarg d’una sèrie de barracons (encara avui dia s’observen presons similars en algunes províncies kurdes). La majoria dels interns tenen en comú delictes fàcilment agrupables (crims d’honor, per una banda, assassinats varis, i delictes polítics, per l’altra). El pes de la història el portaran un grup de nens kurds que, cansats de ser torturats (i violats) pels guàrdies, de ser amenaçats per altres presos, de realitzar treballs forçosos i de menjar cada dia el mateix pà dur, comencen a rebel·lar-se amb l’esperança de ser traslladats a un centre millor.
La posada en escena de Guney s’eleva com un ull omnipresent que recorre únicament els reduïts decorats de la presó, aconseguint transmetre a l’espectador certa sensació de claustrofòbia. La influència del neorrealisme Italià en el contingut i part de la forma de Duvar es fan visibles, tot i que cert control rigurós sobre les imatges, sobre l’estètica del film, l’acaben desmarcat d’aquesta tendència, transferint-li un valor més únic i personal.
Guney va tenir un breu i tardà contacte amb el nostre país. Un any abans de morir es passejava per la Rambla de Barcelona presentant el seu penúltim film (“Yol” –El Camino-), i poc després presidiria el jurat de la Semana Internacional de Cine de Valladolid. Però ben poc va tardar en ésser oblidat per la resta del planeta…
Yilmaz Guney moriria en l’exili als 47 anys d’un càncer d’estómac i en el moment més atroç de la seva carrera.
Duvar seria, en la meva modesta opinió, un adéu tant esquinçador, cru i inoblidable com ho fou el Saló de Pasolini.
-Fragment de la Pel·lícula que veureu (cliqueu)
Per JVidal
Estem d’acord en que la Història és bàsicament reconstrucció. Des d’aquest punt de vista podríem afirmar que tot és Història, que qualsevol narració que un director ens plantegi a la pantalla és reproducció d’algun dels elements que configuren el que anomenaríem “fet històric” (des d’un gran esdeveniment fins a una petita història que ens explica la manera de viure de l’època).
Qualsevol pel·lícula que expliqui “Història” ha de ser adaptada al llenguatge fílmic, ja que en cas contrari el visionat de la pel·lícula podria arribar a ser insuportable o, simplement, incomprensible per l’espectador actual. El temps real de la història que s’explica s’ha d’adaptar a la durada habitual d’una pel·lícula; determinats comportaments resultarien inintel·ligibles (qui acceptaria veure a un rei i tot la seva cort del segle XVIII menjant amb les mans i escopint?; qui entendria que l’exèrcit sudista dels Estats Units anava pràcticament sense uniforme?).
Les reconstruccions històriques, moltes d’elles, acaben creant estereotips que són seguits per les pel·lícules del mateix gènere. Per exemple, en totes les pel·lícules de “romans” que veiem sempre van vestits de la mateixa manera, quan l’imperi Romà va durar uns mil anys, amb les enormes diferències que es creen en un lapse de temps tant gran. Un bon cicle d’història ha d’intentar defugir d’aquests estereotips.
Tot això ens va portar a la conclusió de que la reconstrucció de la història es pot enfocar des de diverses vessants, independentment de les clàssiques en que ordenaríem cronològicament o geogràficament, que sempre resultaran parcials i amb “errors” que poden molestar al públic (especialment als historiadors ¡!).
Hem apostat per uns criteris transversals, que ens permeten abastar diverses èpoques de la història i del propi cinema. Són els següents:
- Reconstrucció a partir del pensament de l’època (polític, religiós, social, etc).
- Reproducció de l’”ambient” i l’atmosfera que envolta el fet històric
- Reconstrucció de la història a partir del vestuari. És la forma més habitual i també la més utilitzada pel cinema per situar una època.
- Reconstrucció de la història filmant i desenvolupant l’argument en el mateix lloc dels fets.
- La biografia. L’anomenat “biopic”, si està fet amb rigor, ens engloba els diferents prismes que anomenem anteriorment.
- Reconstrucció de fets bèl·lics. La guerra és un dels fets històrics repetitius que cal incloure en un cicle de cinema dedicat a la història.
Amb aquest “guió”, hem triat les següents pel·lícules:
- Reconstrucció del pensament: “Un hombre para la eternidad” (“A man for all seasons”), de Fred Zinnemann. 1966. Amb: Paul Scofield, Orson Welles, Vanessa Redgrave, Robert Shaw.
- Reproducció de l’ambient: “El hundimiento” (“Der untergang”), de Oliver Hirschbiegel. 2004. Amb: Bruno Ganz, Alexandra Maria Lara.
- Reconstrucció del vestuari: “El arca rusa” (“Russian ark”), d’Alexander Sokurov. 2002.
- Filmat en escenaris reals: “Alemania año cero” (Germania anno zero”), de Roberto Rossellini. 1948.
- La guerra: “Ran”, d’Akira Kurosawa. 1985.
- El biopic: “Lenny“, de Bob Fosse. 1974. Amb: Dustin Hoffman, Valerie Perrine.
Per Martínez
Sessió especial el 7 de desembre 2009 a les 20h.
- TÍTULO ORIGINAL: Ivanovo detstvo
- AÑO: 1962
- DURACIÓN: 95 min
- PAÍS: Rusia
- DIRECTOR: Andrei Tarkovsky
- GUIÓN: Vladimir Bogomolov & Mikhail Papava
- MÚSICA: Vyacheslav Ovchinnikov
- FOTOGRAFÍA: Vadim Yusov
- REPARTO: Nikolai Burlyayev, Valentin Zubkov, Yevgeni Zharikov, Stepan Krylov, Nikolai Grinko, Valentina Malyavina
- PRODUCTORA: Mosfilm
1962: Venecia: León de Oro / Drama. Bélico. II Guerra Mundial. Espionaje. Infancia.
SINOPSIS: Iván, un niño ruso de 12 años, golpeado por la vida, y cuyos padres murieron en la invasión nazi, trabaja espiando a los alemanes en el frente oriental en la Segunda Guerra Mundial.
El primer filme de Tarkovsky narra cómo Iván, un niño ruso de fuertes convicciones, se embarca en una complicada misión contra los nazis. Como todos las obras del director ruso, es un relato complejo y visualmente fascinante, pero uno no puede dejar de sentir ciertas reservas ante la artificiosidad de la narración, palpable tanto en el formalismo “de vanguardia” como en las pretensiones del mensaje. Escenas como la de Iván corriendo por el agua resultan, no obstante, estremecedoras. (Daniel Andreas: FILMAFFINITY)
