Alien i el sublim
Per APijuan
La noció que comunament es té del sublim és de bellesa en un grau extrem; el cineasta Fernando Trueba situava el sublim en la frontera del ridícul. Ara bé, la noció de sublim neix en un context molt concret (el caldo de cultiu del romanticisme) i com a proposta molt específica d’una determinada postura filosòfica. Així, malgrat la parentesc innegable amb la bellesa, el sublim, a més a més, fa referència a tot un altre ordre de coses.
Abans però cal que fem referència al marc en què ens movem, l’estètica. L’estètica neix com a disciplina independent durant el segle XVIII, de la mà de Baumgarten, i com a part del projecte il·lustrat d’estendre el domini de la raó a la totalitat del món; així doncs, l’estètica és la raó aplicada al camp de la sensibilitat. La bellesa es convertirà en l’objecte fetitxe de l’estètica. La innovació de l’estètica és fer recaure tot el pes en la mirada: perquè la bellesa no és cap objecte, sinó l’impacte determinat que causa un objecte en el subjecte. Hi ha casos en què l’impacte que ens causa un determinat objecte escapa a l’ordre del que és bell, perquè la reacció que provoca és diferent a la de la bellesa “comuna”, és una emoció molt més profunda, abismal, que mou uns mecanismes que són un altres als de l’impacte del bell. Aquesta emoció suprema té a veure amb el terror (com descriu el pioner Edmund Burke a Sobre el sublim i el bell), perquè és una emoció que paralitza, que causa astorament, que incapacita momentàniament, en definitiva, que et deixa garratibat. Es tracta de l’experència del sublim, que és un acte d’entrega, d’admiració i de temor a la vegada. I que no només és bellesa en alt grau sinó que té una estructura diferent. Perquè el que produeix el sublim és que, per un moment, fugisser, copsem allò que quedà enllà de les nostres possibilitats.
Kant, que agafa el relleu de Burke i Baumgarten, diu del sublim que és l’acte “copsar el que és il·limitat” en oposició a les limitacions humanes, “produint una suspensió momentània de les facultats vitals, seguit immediatament per un desbordament tant o més fort que aquestes facultats”. Per exemple: una nit que la radiació lumínica tingui la cortesia de deixar-nos veure les estrelles, sortim al balcó i mirem el cel. Comencem per fixar-nos en una estrella, pensant la distància que ens hi separa, d’uns quants milers de milions d’anys, i pensem el que suposen aquests milers de milions d’anys, que quan aquesta estrella va emetre la llum que ens arriba ara l’home tot just estava aprenent a donar forma al sílex per fer-ne puntes de llança; i a continuació ens fixem en l’estrella del costat, i pensem els milers d’anys que separa cada estrella, i la magnitud d’aquella estrella, i la comparem amb el nostre sol, posem uns mil sols com el nostre, i així anem fent, estrella per estrella, i anem recomponent mentalment aquestes distàncies (que no té res a veure amb veure un número escrit amb setanta zeros), fins que arribarà un moment que copsarem la idea de la distància de l’univers, la idea d’infinitud, idea que està més enllà de la naturalesa humana. Llavors haurem experienciat el sublim, que és estupefacció davant la immensitat, és el terror produït per la presa de consciència de com d’insignificants som, i, a la vegada, admiració (bella) d’haver vist en un rampell de lucidesa allò que, per constitució, ens està vedat.
En resum: el sublim és l’emoció que produeix el fet excepcional de vèncer la nostra naturalesa, que és una barreja de terror, bellesa, respecte i vertigen.
Ara sí ja som a dins la Nostromo. La nau comercial rep una senyal de socors d’un planeta inhòspit enmig d’una galàxia que està enmig del més absolut no-res. Una mica com els primers exploradors en el cor del Congo, però en fosc. La Nostromo baixa al planeta per atendre la crida de socors. Dallas, el capità, demana un informe de la composició química de l’atmosfera del planeta; Ash, el científic, diu que l’aire d’aquest planeta és el mateix que el de la Terra en el moment de formar-se. Aquesta rèplica, que sembla força insubstancial, és la clau absoluta de la pel·lícula. La principal tasca de l’home en el planeta Terra ha estat fer-lo habitable: la cultura, la tècnica, la urbanització, la ciència, tot ha estat fet a fi de dominar-la. Tot ha d’estar sota control, la natura no pot fer el que li vingui de gust, no pot actuar de manera imprevisible, perquè si no vivim amb por. L’últim reducte del planeta que queda per dominar és la meteorologia; tret d’això, la natura ja no pot sorprendre’ns amb res més. Doncs bé, Nostromo va a parar justament en l’inici de tot plegat, com si els milers d’anys de tecnificació i de “progrés” haguessin passat en va. Al planeta inhòspit de la galàxia més llunyana de tot l’univers els passatgers de la Nostromo han de tornar-se a enfrontar al terror còsmic, al desconegut en el sentit més absolut del terme, a l’hostilitat primigènia; és l’home, despullat, contra l’univers.
Aquest univers desconegut i hostil (sobretot hostil) l’encarna el monstre, l’Alien, una màquina de matar tant perfecta com nihilista. Al llarg de la pel·lícula hi ha diversos encreuaments entre l’Alien i els homes: l’encontre decisiu, però, es dóna al tram final, quan tots els passatgers han estat aniquilats i només queda Ripley contra l’Alien, home i natura cara a cara. Hi ha una seqüència que els dos juguen al gat i la rata: Ripley sent que l’Alien l’encalça, però és esmunyedís, mai no sap per on para. En una d’aquestes treu el nas per un dels passadissos de la nau i veu l’Alien que no l’ha vista però que s’acosta fermament cap a on és ella. I llavors, enlloc de sortir corrents, Ripley es queda garratibada, la càmera, a poc a poc, va torçant-se, hi ha un efecte de llum molt estrany, el so es recargola sobre sí mateix, i, per acabar-ho de rematar, l’ombra d’un ventilador fa voltes i més voltes en el rostre desconfigurat de la tinent. És el moment del sublim. No tant per la Ripley, que està patint el terror còsmic més radical, sinó per l’espectador, que des de la seguretat de la butaca veu l’home encarant-se al terror còsmic primigeni que el remunta de cop a la vivència del món de quan havíem d’anar tapats amb pells de toixó pendents de què a cada arbust no s’amagués alguna bèstia que se’ns volgués cruspir.
Un altre moment del sublim que m’ha vingut al cap és el que hi ha a Vértigo, quan finalment James Stewart convenç a Kim Novak perquè es faci el pentinat i es posi el vestit de la Judy primera. El moment és de tot un altre ordre al d’Alien, però el desbordament, el temor, i l’admiració segueixen sent-hi.
