Notable pel·lícula de l’hongarès Miklós Jancsó, considerada la seva “autèntica” òpera prima i que apunta alguns dels elements que caracteritzarien el seu particular estil i posada en escena. Jancsó, un director que, en paraules d’un cinèfil de categoria A, de nom Jose Enrique, és una mena de font d’inspiració per a directors posteriors com Angelopoulos o fins i tot Sokurov (aquest en menor grau), un home que s’ha caracteritzat per la seva difícil relació amb les institucions hongareses i la seva rebel·lió a la ocupació soviètica d’Hongria, tot i que sembla que més tard realitzarà pel·lícules amb un fort discurs comunista (pendent de corroborar).
A “Cantata” Jancsó comença dur incloent simbolismes i metàfores (que tant enrevessades i críptiques es tornarien a mesura que avancés la seva carrera), situant l’acció inicial a un hospital de províncies. En plena efervescència dels Cahiers, Godards i companyia, i l’onada d’autorisme arreu del continent europeu, Jancsó es permet algunes metàfores sobre l’enfrontament “cinema d’autor” vs “cinema d’indústria”, quan el metge protagonista, molest perquè el seu amic havia decidit deixar la important operació de la seva dona en mans d’un solitari i vell cirurgià, ens regala aquestes fantàstiques línies:
“No coneixes la cirurgia moderna. No n’hi ha prou amb l’habilitat manual. Actualment, una operació és com un concert; cooperació d’interns, biòlegs, experts electrònics… Vull ser un director d’orquestra, no un petit músic.
El temps dels solitaris ja va passar.
HEM D’ELIMINAR-LOS!”
Línies que també deixen entreveure altres lectures, com la de personificar el comunisme en la figura del propi cirurgià jove (aquest que ataca els individualismes). Y en aquest cas, l’última línia té unes connotacions de caire totalitarista tan dures que ens suggereixen fins a quin punt en Jancsó va arribar a lluitar contra totes les formes de poder abusiu, mitjançant la seva veu, l’artística.
No acabo d’entendre del tot la “falta de psicologisme i ideologia” del cinema de Jancsó que se li etiqueta a diverses fonts. Almenys en aquesta Cantata es desprenen moltíssimes vessants que toquen múltiples camps del saber, sent “ideologia” i “tractament de la psicologia dels personatges mitjançant el diàleg” elements predominants a la pel·lícula.
I no oblidem, per altra banda, el poder que tenen les imatges creades per Jancsó i l’hipnotisme que desprenen alguns dels seus travellings circulars i rotatoris. Un estil que a mesura que anés madurant, aniria exagerant-se fins arribar a ser conegut com a “ballet de les imatges”. Però millor deixar-ho aquí, en tan sols quatre idees extretes d’aquest interessantíssim film i en un fet: Miklós Jancsó és un director a DESCOBRIR. Alguns demanen justícia per l’assassinat d’un ésser estimat. Jo demano justícia per a directors tant oblidats i maltractats per la història i especialment per les institucions, com aquest.
“Si la llum del Sol cega la teva vista, no vulguis culpar al Sol; culpa als teus ulls”, conclusions a les quals arriba el confòs Dr. Ambrus.
Espectacular mostra d’incipient cinema clàssic de tan sols 1 hora de duració que senta les bases del que es venia gestant progressivament en els curts de Griffith previs a 1913 (filmats amb una de les productores més importants, la Biograph), i la gran quantitat de propostes que havien pres la direcció de la linealització del relat en el tot just acabat de néixer cinematògraf.
El que fa Cecil B. DeMille en el seu primer film important es recollir tots aquells progressos en il·luminació, direcció d’actors, raccords de tota mena (perfectes els raccords de mirada durant tot el judici), l’utilització de plànols de totes les escales, reunir-ho tot plegat i donar-los la forma del relat modern tal i com el coneixem a dia d’avui, a través d’una història d’enganys, centrada en tan sols 3 personatges, i amb moments dramàtics propis del Griffith de “Lirios Rotos” (1919) – molta atenció a l’escena (antològica) entre el dolent Hayakawa i la mala pècora de Fannie Ward barallant-se a casa del primer -.
La modernitat impregna gran part de la pel·lícula (il·luminació “a lo Rembrandt” que diuen alguns i que assentaria les bases d’una part del posterior cinema de Hollywood), la temàtica complexa i plena d’ironia dramàtica (informació que coneix l’espectador però no els personatges), els mencionats raccords, etc., pero encara es poden observar algunes restes del cinema més primitiu, especialment en la posada en escena dels actors: encara veiem als actors sovint actuant de cara a la càmera, sense donar-li l’esquena, i el dispositiu resulta, tret d’algunes excepcions, molt estàtic. Per tant, no hi ha gaire lloc per als fores de camp, encara que no hauríem d’oblidar que estem parlant un film de 1915 (¡!)…
Per últim, una altra empenta que donarà DeMille (que figura com a productor) en pro de la formació del cinema institucional serà el de la exaltació de la figura de l’estrella, fet que des de feia molt poc de temps la productora de Zukor (Famous Players) havia impulsat per tal d’aconseguir una industria rentable i delimitar les línies bàsiques del Nou Hollywood. La figura de Fannie Ward queda així subratllada des dels títols de crèdit (“Fannie Ward in… The Cheat”), sent el seu nom més gran fins i tot que el títol de la pel·lícula.
Film Imprescindible per entendre la gestació del Cinema Clàssic i un autèntic divertiment que està lluny de defraudar.
A falta de material audiovisual a Youtube, us deixo un fragment d’una altra pel·lícula que va rodar DeMille el mateix any, “Carmen”:
Vaya por delante que he visto Shutter island doblada al castellano, por tanto incompleta.
Shutter island es de esas películas que cuando la acabas de ver te apetecería volver al principio y revisarla (Al igual que ocurre con Los cronocrímenes, Sospechosos habituales, El sexto sentido, Pulp fiction, The game y muchas más)
El inicio de esta película es tan poderoso estéticamente que sólo por ver esos primeros minutos me ha valido la pena verla. Las fantasmagóricas secuencias del barco con unos tonos azulados bastante irreales hacen presagiar acontecimientos perturbadores. La fotografía, puesta en escena, diálogos, banda sonora, todo está planificado para gozar del buen cine, y en mi opinión Scorsese lo consigue. Momento especialmente intenso e inquietante el lento acercamiento frontal al embarcadero de la isla.
Sin embargo, apenas un minuto después ya hay un elemento que me incomoda: la música alcanza un paroxismo tal que me preparo para asistir a algo muy grande, muy truculento, pero lo único que ocurre es que el coche con los visitantes llega a la verja de entrada del recinto carcelario y la cruzan rutinariamente. Hay un desajuste tal entre imágenes y banda sonora que me descoloca totalmente.
Luego se va desarrollando la historia y la factura de la película sigue siendo lo que atrapa mi atención por encima del argumento en sí. Los espectadores del siglo XXI nos hemos acostumbrado ya a las películas de “esto no es lo que parece”, a los giros inesperados de guión, a los guiones tramposos, y en este caso no nos ha pillado de sorpresa el jueguecito, incluso ha resultado ser más chapucero de lo admisible en manos de un director como Scorsese.
Scorsese ha realizado un trabajo brillante mostrándonos espacios de una potencia visual extrema, como son las escaleras que aparecen tanto en el pabellón de presos de la fortaleza como en el faro. También en escenas de exterior las localizaciones elegidas han contribuido a la narración aportando cualidades cinematográficas en forma de dramatismo, inquietud, estados oníricos, mente alterada, etc. Las rocas del acantilado, así como la lluvia pertinaz y la vegetación de la isla soberbiamente fotografiadas y planificadas constituyen un entorno perfecto para dotar a la historia del ambiente de peligro e inseguridad que requiere. Vemos aplicada la teoría tan usada por Tarkovski de usar el entorno para transmitir estados de ánimo del personaje.
En el apartado interpretación destaca el trabajo de los actores secundarios tanto guardianes como presos-pacientes. Sin embargo la interpretación de los personajes principales me han parecido de lo más plano. Los veteranos BenKingsley y Max Von Sydow rutinarios y puro estereotipo sin matices. Es una pena que Mark Ruffalo no haya aportado nada interesante a su papel que además es tan determinante en la historia. En cuanto a Leonardo di Caprio, digamos que se salva por los pelos. Logra transmitirnos su complejo estado emocional de una manera aceptable.
La banda sonora en general me ha parecido bastante interesante. Una melodía minimalista que se va repitiendo a lo largo de la película, combinada con otras músicas variadas (con predominio de sonidos vanguardistas) pero muy bien adaptadas a las escenas. En los créditos he visto los nombres de Penderecki, John Cage, Brian Eno y clásicos como Mahler. El coordinador musical ha sido Robbie Robertson que ya ha colaborado con Scorsese en películas como Casino, Gangs of New York y otras. Supongo que se harían amigos cuando Robertson formaba parte de The Band y Scorsese filmó la mítica The last waltz , concierto de despedida de la banda.
No he escrito nada del argumento o temas que aborda la película. Tal vez lo haga en otra entrada si me animo, aunque no quisiera ser spoiler.
Cicle “Cinema, història i realitat
Sessió diumenge 14 de febrer a les 18h
Presentació a càrrec de Javier Alberca
TÍTULO ORIGINAL: Der Untergang AÑO: 2004 DURACIÓN: 155 min. PAÍS: Alemania DIRECTOR: Oliver Hirschbiegel GUIÓN: Bernd Eichinger (Novela: Joaquim Fest) MÚSICA: Stephan Zacharias FOTOGRAFÍA: Rainer Klausmann REPARTO: Bruno Ganz, Alexandra Maria Lara,
Corinna Harfouch, Ulrich Matthes, Juliane Köhler,
Heino Ferch, Christian Berkel, Matthias Habich,
Thomas Kretschmann PRODUCTORA: Constantin Film GÉNERO: Drama. Bélico. Histórico SINOPSIS: Berlín, abril de 1945. Una nación está a punto de sufrir su hundimiento. Una encarnizada batalla se libra en las calles de la capital. Hitler y su círculo de confianza se han atrincherado en el búnker delFührer. Entre ellos se encuentra Traudl Junge, secretaria personal de Hitler. En el exterior, la situación se recrudece. A pesar de que Berlín ya no puede resistir más, el Führer se niega a abandonar la ciudad. Mientras el sangriento peso de la guerra cae sobre sus últimos defensores, Hitler, acompañado de Eva Braun prepara su despedida final…(FILMAFFINITY) “Rigor histórico. Capacidad crítica. Valentía para una reflexión moral. Aptitud cinematográfica. Talento interpretativo.” (Javier Ocaña: Diario El País)
Segur que hi ha moltes coses a dir sobre ‘The Road’. Es podrien omplir pàgines i pàgines d’elogis a la valentia del director John Hillcoat i del guionista Joe Penhall per haver-se proposat de dur en imatges la idiosincràsia de l’estil d’en McCarthy i, sobre tot, una novel·la tan extrema com la que va guanyar el Pulitzer 2007 (novel·la que bascula en la frontera del que és la literatura cinematogràfica i el que és inadaptable); o de la feina de l’Aguirresarobe, responsable de la fotografia, mestre de mestres, principal culpable d’aquest ambient tan insuportable com preciosista; o de la banda sonora (acurada encara que en alguns moments excessiva) de Nick Cave, rocker reconvertit, i Warren Ellis; o dels actors, del primer a l’últim, miserables i foscos tots, lluminosos alguns, des del monumental Viggo Mortensen fins a un Robert Duvall irreconeixible i emotiu; per no dir ja les extrapolacions que ens podríem posar a fer a nivell profètic (som gaire lluny d’un cosa així?), filosòfic, antropològic (la maleïda condició humana), sociològic i ecològic; i també dels paisatges, i dels vaixells embarrancats enmig de les ciutats, i dels magatzems d’humans, i del nen… Segur que hi ha moltes coses a dir sobre The Road. Però, per mi, és d’aquelles pel·lícules (com les que hem passat recentment aquí, ‘Déjame entrar’ i ‘El hombre que mató Liberty Valance’, o com ‘Manhattan’, o com ‘L’apartament’, o com ‘Deseo/Peligro’, o com ‘Chunking Express’, etc.) que anul·len tota possibilitat de debat, o almenys del debat en calent. ‘The Road’ entra en la categoria del que guanya noquejant, del que sobrepassa, del que et supera. L’única resposta immediata que permet és l’assentiment. I en el cas que estiguis obligat a respondre les preguntes del teu o la teva acompanyant, perquè una cosa és quedar astorat i l’altra la mala educació, dius que molt bé, que t’ha agradat molt. Perquè després de sentir, només es pot assentir, i amb això ja no cal gaire més. I sí, ho has llegit bé, això ha estat un comentari d’una pel·lícula de la que en realitat no sé què dir.
Cicle “Cinema, història i realitat”
Sessió diumenge 31 de gener a les 18h
Presentació a càrrec de Joan Santacana
TÍTULO ORIGINAL: A Man for All Seasons
AÑO: 1966
DURACIÓN: 120 min.
PAÍS: Inglaterra
DIRECTOR: Fred Zinnemann
GUIÓN: Robert Bolt (Teatro: Robert Bolt)
MÚSICA: Georges Delerue
FOTOGRAFÍA: Ted Moore
REPARTO: Paul Scofield, Orson Welles, Vanessa Redgrave, Robert Shaw, Wendy Hiller, Leo McKern, Susannah York, Nigel Davenport, John Hurt, Corin Redgrave, Colin Blakely, Cyril Luckham
PRODUCTORA: Columbia Pictures
GÉNERO: Drama / Drama histórico
SINOPSIS: Para divorciarse de su esposa y poder contraer matrimonio con Ana Bolena, Enrique VIII trata de obtener el favor de la aristocracia. Pero Sir Thomas Moro, un ferviente católico y hombre de confianza del monarca, se encuentra en una encrucijada; ¿Debe actuar de acuerdo con sus ideas, arriesgándose a padecer las iras de un rey corrupto muy dado a ejecutar a quienes considera traidores, o debe ceder ante Enrique VIII, quien no tiene ningúnreparo en adaptar la ley a sus necesidades? (FILMAFFINITY)
Aclamadísimo film de corte histórico en el que Paul Scofield, una leyenda del teatro inglés, interpreta a Sir ThomasMore, un hombre ilustrado, fiel a sus principios y con unas creencias religiosas muy firmes. A pesar de ser buen amigo del rey Enrique VIII, acabará enfrentado con el soberano. Un oscarizado drama teatral de impresionante reparto. (FILMAFFINITY)
1967: 6 Oscar: mejor película, director, mejor actor (Paul Scofield), guión adaptado, fotografía y vestuario.
TÍTULO ORIGINAL: Låt den rätte komma in (Let the Right One In)
AÑO: 2008
DURACIÓN: 114 min.
PAÍS: Suecia
DIRECTOR: Tomas Alfredson
GUIÓN: John Ajvide Lindqvist
MÚSICA: Johan Söderqvist
FOTOGRAFÍA: Hoyte Van Hoytema
REPARTO: Kåre Hedebrant, Lina Leandersson, Per Ragnar, Henrik Dahl, Karin Bergquist, Peter Carlberg, Ika Nord, Mikael Rahm, Karl-Robert Lindgren, Anders T. Peedu
PRODUCTORA EFTI
GÉNERO Fantástico. Drama. Terror. Romance. Vampiros.
2009 : Premios del cine europeo: 3 nominaciones: mejor película, música, premio del público. 2008: Festival de Tribeca: Mejor película. 2008: Festival de Göteborg: Mejor película, mejor fotografía
SINOPSIS: Oskar, un joven tímido de 12 años, aterrorizado por unos matones, se hace amigo de Eli, una misteriosa vecina, cuya llegada coincide con una serie de misteriosas muertes. A pesar de que el joven piensa que ella es un vampiro, intenta que su amistad esté por encima de su miedo. (FILMAFFINITY)
Aclamadísima cinta de terror, muy alabada por crítica y público allá donde se estrena, y premiada en más de 25 festivales. (FILMAFFINITY)
.jpg/180px-Jancso(atHome).jpg)
Notable pel·lícula de l’hongarès Miklós Jancsó, considerada la seva “autèntica” òpera prima i que apunta alguns dels elements que caracteritzarien el seu particular estil i posada en escena. Jancsó, un director que, en paraules d’un cinèfil de categoria A, de nom Jose Enrique, és una mena de font d’inspiració per a directors posteriors com Angelopoulos o fins i tot Sokurov (aquest en menor grau), un home que s’ha caracteritzat per la seva difícil relació amb les institucions hongareses i la seva rebel·lió a la ocupació soviètica d’Hongria, tot i que sembla que més tard realitzarà pel·lícules amb un fort discurs comunista (pendent de corroborar).
nto a Leonardo di Caprio, digamos que se salva por los pelos. Logra transmitirnos su complejo estado emocional de una manera aceptable.
