“DUVAR” (1983): Apologia de la llibertat.
Per AKanjo
Yilmaz Guney, per a molts el millor director de cinema que ha donat el poble kurd, era, per sobre de tot, un home amb caràcter. Va desenvolupar una important carrera com a actor a Turquía (convertint-se en el Rebel James Dean kurd), fins que va decidir passar a la direcció i va descobrir que en un país com aquell no es podia fer cine (fet que no li va impedir de realitzar les seves millors pel·lícules al voltant d’una època tant convulsa com la del Cop Militar del 1980). Al principi va realitzar films que funcionarien molt bé en la taquilla. Però poc a poc, a mesura que anava prenent consciència com a kurd (tendència visible a Turquia al llarg dels anys 70 que culminaria amb la creació del PKK) i dels problemes que el seu poble començava a patir, va anar radicalitzant les seves propostes per, al mateix temps, acabar confeccionant les seves 3 obres mestres: Suru (1978), Yol –El Camino- (1982, Palma d’Or a Cannes) i el film que ens ocupa, Duvar –El Muro- (1983).
Duvar és el punt i final a una carrera plena de tortures, ingressos en presons, persecucions i privació dels drets humans d’un home, Yilmaz, que va ser dubtosament acusat d’assassinat i condemnat a 18 anys a una presó com la que ens mostra aquest film.
La pel·lícula, co-produïda pels francesos, destapa una de tantes presons de la Turquia dels 80, per on s’entrecreuen homes, dones i nens al llarg d’una sèrie de barracons (encara avui dia s’observen presons similars en algunes províncies kurdes). La majoria dels interns tenen en comú delictes fàcilment agrupables (crims d’honor, per una banda, assassinats varis, i delictes polítics, per l’altra). El pes de la història el portaran un grup de nens kurds que, cansats de ser torturats (i violats) pels guàrdies, de ser amenaçats per altres presos, de realitzar treballs forçosos i de menjar cada dia el mateix pà dur, comencen a rebel·lar-se amb l’esperança de ser traslladats a un centre millor.
La posada en escena de Guney s’eleva com un ull omnipresent que recorre únicament els reduïts decorats de la presó, aconseguint transmetre a l’espectador certa sensació de claustrofòbia. La influència del neorrealisme Italià en el contingut i part de la forma de Duvar es fan visibles, tot i que cert control rigurós sobre les imatges, sobre l’estètica del film, l’acaben desmarcat d’aquesta tendència, transferint-li un valor més únic i personal.
Guney va tenir un breu i tardà contacte amb el nostre país. Un any abans de morir es passejava per la Rambla de Barcelona presentant el seu penúltim film (“Yol” –El Camino-), i poc després presidiria el jurat de la Semana Internacional de Cine de Valladolid. Però ben poc va tardar en ésser oblidat per la resta del planeta…
Yilmaz Guney moriria en l’exili als 47 anys d’un càncer d’estómac i en el moment més atroç de la seva carrera.
Duvar seria, en la meva modesta opinió, un adéu tant esquinçador, cru i inoblidable com ho fou el Saló de Pasolini.
-Fragment de la Pel·lícula que veureu (cliqueu)
