Segona entrega de Rodatges accidentats, escrita per Montse Gonzàlez Papiol
La reina d’Àfrica, 1951
Dirigida per John Huston. Interpretada per Humphrey Bogart, Katharine Hepburn.
Aquesta coneguda pel·lícula, descriu un viatge per un riu africà. Emmarcada en la primera guerra mundial, els seus protagonistes són dos persones grans, sense parella.
K. Hepburn és una missionera, reprimida i moralitzant, que encara no ha conegut un home.
Bogart és un home amb predisposició a l’ alcoholisme, que cínicament ja està de volta de tot.
A principis de la dècada dels cinquanta el cinema nord-americà estava en un procés de transformació. El sistema de rodatge en estudis anava perdent protagonisme, però la indústria cinematogràfica no havia perdut la capacitat per rodar amb efectivitat pel·lícules èpiques i escapistes amb ritme i efectivitat..
Està basada en una novel·la de Cecil Scott Forester, tenia gairebé tots els ingredients per ser un fracàs comercial. La història era jutjada al principi com passada de moda, els personatges principals eren vells i les escenes d’amor en especial podien ser considerades fins i tot desagradables a l’espectador.
La novel·la va passar per molts estudis sense que ningú s’interessés per ella. Amb aquests antecedents i anys d’espera, finalment va ser adquirida per la Warner pensant en David Niven i Bette Davis com a protagonistes.
El productor Sam Spiegel es va llançar temeràriament en aquest projecte pensant en la hipòtesi de fer diners.
Va contractar a John Huston, que com a director tenia un talent desbordant, però era també indisciplinat, aventurer i li agradaven massa les festes, sobretot si hi havia alcohol.
La pel·lícula finalment es va rodar al Congo. Quan els actors i l’equip de rodatge van arribar en aquest país, va ser una sorpresa de tots, que el director, que havia sortit abans que ningú, no hi era per rebre’ls. Estava caçant elefants.
El darrer viatge de l’equip de 1500 kilòmetres a través de la selva per arribar a l’emplaçament del rodatge va ser molt accidentat. S’incendiaven els malmesos mitjans de transport, sovint personal de la pel·licula havia d’apagar incendis. També els mosquits molt habituals en aquesta zona, van provocat estralls.
No era aquest l’únic animal amb que sovintejaven els problemes (també amb cocodrils, serps verinoses…)
En la part econòmica, el rodatge de la pel·lícula va ser menys precari.
Poc abans de començar a rodar no es podia garantir el sou dels treballadors. Una fe desbordant en aquest projecte per part del productor va tenir els seus fruits tot i el dramatisme de la situació.
Moltes calamitats més van alterar el rodatge de la pel·lícula, invasions de plagues de formigues, aigües no potables que van provocar disenteria (els únics immunes a la intoxicació van ser Huston i Bogart que bevien whisky en lloc d’aigua).
Primera entrega de Rodatges accidentats, escrita per Montse Gonzàlez Papiol.
El planeta dels simis, 1968
Dirigida per Franklin J. Schaffner. Interpretada per Charlton Heston, Roddy McDowall, Kim Hunter
L’òxid del temps només ha enfosquit lleugerament aquesta pel·lícula. Rodada el 1968; ja en el moment de la seva estrena es va convertir en una obra de referència dins del gènere de la ciència-ficció.
El mateix any es va estrenar 2001 odissea de l’espai de Kubrick, amb unes connotacions més psicodèliques i de significats molt més oberts.
Avui en dia, encara està considerada per molts crítics una de les millors fites cinematogràfiques en aquest gènere, essent molt més accessible que l’anterior.
Va ser una pel·lícula que en la seva gestació va tenir molts problemes. El seu productor Arthur P. Jacobs, tenia una gran convicció en aquesta història. Durant molt de temps va anar passant d’estudi en estudi sense trobar finançament. Ni tan sols l’escriptor de la novel·la, Pierre Boulle creia en que pogués ser bona la seva adaptació cinematogràfica.
Amb el mateix nom que la pel.lícula, l’escriptor va planificar aquesta història mentre observava al zoològic la gàbia dels goril·les. Aquest origen tant trivial de la novel·la no té res a veure amb les implicacions metafísiques que destil·la l’argument del film.
L’estrena d’aquesta pel·lícula estava emmarcada en plena guerra freda, l’home encara no havia trepitjat la lluna, però era un moment clau de reflexió sobre la capacitat tecnològica dels humans i la seva potencialitat per a l’autodestrucció.
La intensa activitat en el camp de l’astronomia tant a USA com a la Unió Soviètica, feia especular sobre la possibilitat de fer viatges espacials en un futur proper.
Els vestigis d’aquella il·lusió han quedat en el record, en els llibres, en el còmic, en la televisió d’aquella època…
El planeta dels simis és una pel·lícula aparentment èpica , però que darrere d’aquesta primera impressió , qüestiona i fa reflexionar d’una manera pertorbadora sobre les nostres creences, tan morals com religioses.
És una pel·lícula de record inesborrable per a tots que la vam veure en la nostra infantesa…és clar que, sense saber el final abans de començar.
Després d’ un intens debat, donat la quantitat de propostes interessants, hem creat la llista següent. Ara toca acabar de triar entre tots, treient o afeixint-hi el que calgui.
Cicle “Ballet d’imatges”. Pel·lícules de plànols llargs, festival de travellings.
- Andrei Rublev (Andrei Tarkovsky, 1966) URSS (185 minuts)
- Los Rojos y los Blancos (Miklós Jancsó, 1967) HONGRIA (90 minuts)
- El paso suspendido de la Cigüeña(Theo Angelopoulos, 1975) GRÈCIA (145 minuts)
- The Man from London (Béla Tarr, 2007) HONGRIA (135 minuts)
- El eclipse (126 minuts)/La aventura/Las amigas/ La noche/El grito/Desierto rojo (117 minuts). Antonioni
- El año pasado en Marienbad. Alain Resnais. 1961 (96 minuts)
- El juego de Hollywood . Robert Altman, 1991 (123 minuts)
Cicle Comèdies
- Un dos tres. Billy Wilder,1961
- Los amores de una rubia. Milos Forman, 1965
- To be or not to be. Ernst Lubitsch, 1942
Cicle Ciencia ficció
- La invasión de los ladrones de cuerpos. Don Siegel, 1956
- Gattaca. Andrew Niccol, 1997
- Minority Report. Steven Spielberg, 2002
La resta de la programació es triarà entre les següents pel·lícules:
Equívoc sonor (“el que la orella no sent”): La conversación. F. F. Coppola, 1974
Cine dins del cine:
- La noche ameriacana. François Truffaut, 1973.
- El juego de Hollywood. Robert Altman, 1991
Musical atípic:
- On connaît la chanson. Alain Resnais, 1997
- All that jazz. Bob Fosse, 1979
Cine i ciutat:
- El pisito. Marco Ferreri, 1959/ El verdugo. Berlanga, 1963( Humor negro. Problemas de vivienda. Cine social, crítico)
Sugiero algunos posibles ciclos. Son películas tan imprescindibles en algunos casos, que quizás más de uno las habrá visto. Pienso que estaría bien hacerlas en agrupaciones temáticas de tres películas en lugar de seis, aunque es cierto que hay géneros que dan para mucho más.
Por supuesto, como frase encabezadora de los ciclos he puesto lo primero que me ha salido. Podrían ser frases més elegantes.
Ideologies i cine:
-El verdugo (Berlanga)
-La lei del silenci (Kazan)
-Rocco i els seus germans (Visconti)
-Sol davant del perill (Zinnemann)
Ciència ficció- Fantàstic:
-La taronja mecànica (Kubrick)
-Ultimatum a la terra ((R. Wise)
-La invasió dels lladres de cossos ( D. Siegel)
-Retorn al futur (Zemeckis)
-Solaris (Tarkovsky)
-Blade Runner
-Gattaca (Andrew Nicol)
-Contact (Zemeckis)
-EL planeta dels simis (La versió dels anys 60)
Amor-desamor:
-American Beauty (Sam Mendes)
-Amélie (Jeunet )
-Ojos negros (N. Mikhalkov)
-L’apartament (Wilder)
Suspens:
-La nit del caçador (Charles Laughton)
-Sospitosos habituals (Brian Singer)
-El silenci dels anyells (Demme)
-El resplandor (Kubrick)
-El quart home (Verhoeven) fa cinc lustres que no la veig, potser estarà passada de moda, en el seu moment em va semblar molt bona
Partint de la tesis del llibre “La ciudad Cautiva”, Josep M. Cortés analitza la societat actual i la presenta com una de les èpoques de més control, més vigilància i menys llibertat a que ha estat sotmesa la humanitat. .
A partir dels atemptats de les torres del World Trade Center de N.Y. s’ha instaurant una desconfiança i por generalitzada en el centre de l’existència de les persones, provocant una demanda social de vigilància total i permanent.
A Londres hi han 65.000 càmeres i a Anglaterra 4 milions provocant la desaparició de lo privat i del anonimat.
Avui les noves tecnologies reforcen la societat del control sostinguda en el discurs de la seguretat i prevenció per garantir la vida que controla.
Avui aquestes tecnologies permeten gravar totes les converses dels mòbils, tenint-nos situats a temps real i en el passat amb el sistema GPS dels localitzadors dels mòbils. Tota la informació personal que utilitzem al connectar-nos a les xarxes socials, als buscadors etc. es rastrejada i analitzada per preveure amb antelació les nostres necessitats de consum. Les targetes electròniques intel·ligents, ja utilitzades al Japó, acumulant a temps real els perfils dels consumidors.
El marketing és un dels millors instruments de control, provocant una mercantilització de l’experiència de la vida mitjançant el consum, el entreteniment i l’endeutament.
Estem sotmesos a un poder omnipresent, sabem que ens observen, que ens miren sense ser vistos, és a dir estem en una societat de control panòptic en que no existeix ni la vida privada ni la intimitat.
Com diu un acudit del Roto: ”La libertad es esta sensación de estar siendo permanentemente vigilados”
Per totes aquestes realitats abans exposades , plantejo un cicle de pel·lícules que permetin analitzar i aprofundir aquests temes .
Pel·lícules proposades:
- El Proceso, 1962 Dtor. O. Welles
- El documental Der Riese, 1983 Dtor. Michael Klier
Aquest cicle tractaria de buscar les possibles conexions en l’obra de grans cineastes que han destacat per una posada en escena centrada en els lentíssims i hipnòtics tràvellings, en la construcció d’imatges pictoricistes, en el tractament lliure del temps en els plànols; en definitiva; un cinema que, tal i com deia Tarkovsky en la seva obra “Esculpir en el Tiempo”, tracta de cercar la “veritat” a través de l’art cinematogràfic.
Andrey Tarkovsky apareix inevitablement com a epicentre d’aquest cicle, i pot tenir vincles amb cineastes com Miklós Jancsó, Theo Angelopoulos i Béla Tarr.
Pel·lícules que podrien servir-nos com a pont generacional podrien ser les següents:
1-Andrei Rublev (Andrei Tarkovsky, 1966) URSS:
2-Los Rojos y los Blancos (Miklós Jancsó, 1967) HONGRIA:
3-El Viaje de los Comediantes (Theo Angelopoulos, 1975) GRÈCIA:
4-The Man from London (Béla Tarr, 2007) HONGRIA:
PD1: Aquest cicle requeriria potser l’ajuda inestimable d’en Codesal o de l’Aramis.
PD2: aquest cicle, suposant que estiguès ben ideat, té una voluntat de passar-se com a cicle secundari, de descobriment, de temptativa, no pas com a un dels cicles principals.
PD3: Faltaria valorar la possible inclusió d’Antonioni o de Sokurov.
PD4:“El Viaje de los Comediantes podría ser substituida per “El paso suspendido de la Cigüena”, si la seva llarga duració representès un problema (240 min.). Per aquesta raó he deixat fora, de Bela Tarr, a “Satantangó”, ja que té una durada de 8 hores.
Un ciclo sobre la ciudad en el cine nos puede dar una visión de cómo los cineastas han plasmado los espacios urbanos (ya sean ficticios: Blade runner; o reales: Cleo de 5 a 7) haciéndolos protagonistas. Si incluimos la Roma de Fellini, el Manhattan de Woody Allen, el París de la Nouvelle vague, el Londres del Free cinema, etc., la lista sería interminable. Pongo algún ejemplo, en negrita las que me parecen más interesantes para un ciclo. Seguro que se puede ampliar con vuestras sugerencias.
En construcción. José Luis Guerín, 2001
En la ciudad de Sylvia. José Luis Guerín, 2007
El pisito. Marco Ferreri, 1959
Los espigadores y la espigadora. Agnès Varda, 2000
Cleo de 5 a 7. Agnès Varda, 1961
Los Tarantos. Francisco Rovira Veleta, 1963
Cuentos de Tokio. Yasujiro Ozu, 1953
Berlin, sinfonía de una gran ciudad. Walter Ruttmann, 1927
La Roser Figueras ens envia un texte de presentació d’ una colecció de videoart.
REACCIÓN EN CADENA
Una selección de vídeos de Cal Cego.
Colección de Arte Contemporáneo
Una reacción en cadena implica un impulso de energía que genera una amplificación de los acontecimientos. Una reacción en cadena puede ser utilizada para crear nuevas relaciones y contribuir a maneras diferentes de mirar, pensar y actuar. Un programa de vídeo también puede ser visto como una reacción en cadena, en la que un vídeo nos conduce al siguiente, de manera que su visionado no puede dejar de estar influido por la serie de imágenes que le preceden y también por las que le suceden. Reacción en cadena es el título de este programa que agrupa una selección de vídeos de la colección de arte contemporáneoCal Cego. Una colección también puede ser entendida como una reacción en cadena en la que se crean genealogías de artistas, de trabajos y de discursos cuya lectura no puede dejar de lado las relaciones, asociaciones, contraposiciones, superposiciones, revisiones y conflictos que se generan entre ellos.
Reacción en cadena se inicia literalmente con una reacción en cadena, la que nos proponen los suizos Fischli & Weiss, a partir de objetos cotidianos, sigue con una extraña coreografía a cargo de unos archivadores de Ignacio Uriarte, para continuar con la definición del yo en relación a los otros del vídeo de David Shrigley y la actuación de un animal que sigue unas instrucciones en el film de Douglas Gordon. Siguiendo con animales, la confrontación de unos perros ante un elemento extraño, una cámara de vídeo de FrancisAlÿs nos adentra en el campo del arte; unas relaciones que Christian Jankowski explora convirtiendo a los espectadores en ovejas. El sistema del arte es presentado con agudo humor por Jesper Dalgaard y, finalmente, Bestué/Vives se quedan en un ámbito doméstico y cotidiano para llevarnos a otra reacción en cadena, en este caso, llena de referentes artísticos.
Es una realidad contrastada que la información es un motor de cambio, ya que permite tomar decisiones en función de ella para alcanzar objetivos deseados. Muchas decisiones históricas no se habrían tomado de no ser por disponer de una información precisa que condiciona la decisión.
¿Pero qué sucede cuando los canales de recepción de la información no son los adecuados?
En primer lugar que las decisiones habrían sido otras, distintas a las que se tomaron. Por lo tanto, la propia historia también habría sido distinta, aunque al fin quizá hubiera acabado de forma similar.
Viene a mi mente el caso del PUENTE PEGASUS. Cuando los planeadores británicos tomaron el puente horas antes del desembarco, Hitler no fue molestado en su descanso siendo necesaria la toma de una decisión, contraatacar y recuperar el puente. El canal de información no fue el adecuado y las tropas alemanas esperaron para, al final, no poder reaccionar y la pérdida del puente fue el fracaso de la contraofensiva alemana. Quizás la batalla habría tenido el mismo signo, pero habrían podido aniquilar a toda la 6ª División Aerotransportada, podrían haber alcanzado la playa y hasta quizás ganar la batalla. El resultado habría sido que los soviéticos habrían penetrado más en Europa y el mundo habría sido diferente.
Este hecho histórico revela que los canales de información previstos pueden alterar, producen decisiones que serían diferentes en caso de haber sido otros.
Todos, todos los días, tomamos decisiones en base al flujo de información que percibimos. Esas decisiones, sin duda, conforman nuestro destino.
